-Busqueu informació general sobre literatura catalana a l'exili i feu un mapa conceptual sobre
aquest tema on s'exposi amb claredat la cronologia, els països
d'acollida, els autors, les seves obres classificades per gèneres i les
publicacions.
L’any 1939, perduda la guerra civil, Catalunya va veure marxar cap a l’exili els seus millors escriptors i intel·lectuals. El seu destí va ser, primer, França, des d’on va iniciar-se la diàspora que els duria a Anglaterra i a Suïssa, a la República Dominicana, a Mèxic, a l’Argentina o a Xile. El gener de 1939 les tropes de Francisco Franco són a punt de prendre Barcelona. Als carrers de la ciutat moltes persones es plantegen el mateix dilema: marxem o no marxem?
La major part dels intel·lectuals compromesos amb la
causa republicana trien el camí de l’exili. Un grup nombrós surt en
direcció a la Jonquera. La frontera és tancada i han d’allotjar-se al
Mas Perxers d’Agullana, on la Generalitat ha habilitat un refugi.
D’altres formen part
de l’exèrcit en retirada i travessen a França per Prats de Molló. Camins i carreteres són plens de gent en desbandada, famèlica, malalta, que arrossega maletes i farcells.
La magnitud de l’èxode agafa desprevingudes les autoritats franceses. En els passos fronterers s’habiliten punts de desarmament, hospitals i llocs d’acollida de caràcter provisional. Des d’allà militars i civils són distribuïts per diferents camps de concentració instal·lats en platges i esplanades. La Generalitat, pràcticament sense recursos, no té capacitat per fer front a la situació, però col·labora amb diverses entitats de suport als fugitius i contribueix a la creació de residències per a professors i intel·lectuals. Per millorar les condicions dels internats, a partir de l’estiu de 1939 intervé en l’organització del camp de concentració núm. 3 d’Agde, l’anomenat “camp dels catalans”.
Fins el 1940 l’exili republicà es concentra, sobretot,a França. La imminència de la Segona Guerra
Mundial obliga a prendre decisions. Comença la diàspora. Mentre que alguns s’estableixen a Londres a París, molts d’altres prenen el camí d’Amèrica en expedicions organitzades pel Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles (SERE) y per la Junta de Ayuda a los Refugiados Españoles (JARE), tot esperant que la victòria dels aliats comportarà la caiguda de Franco. La duresa de la vida durant l’ocupació empeny uns quants a tornar a l’Espanya
franquista, exposant-se a possibles represàlies.
París ha exercit des de sempre una poderosa atracció sobre els escriptor i artistes catalans. A causa de la guerra i de l'exili molts arriben a la ciutat per primera vegada i es quedan a viure. Enfront el Mite literari, de les imatges del cinema i del music-hall, la realitat quotidiana: pensions i cambres de minyona, moltes estretors i dificultats per viure. A l’estigma del refugiat, s’hi afegeix la por que l’arribada dels alemanys comporti la repatriació forçosa.
Alguns països d’Amèrica van oferir als exiliats republicans un refugi durant la Segona Guerra Mundial. En una primera etapa, fins a 1945, es tracta d’un exili provisional tot esperant la caiguda de Franco. Però la situació política en els anys de la guerra freda va impedir un retorn immediat i va convertir aquest exili rovisional en un exili de llarga durada i en molts casos definitiu. Els escriptors van haver de replantejar-se la seva activitat en un context anòmal: allunyats dels lectors, sense plataformes per donar a conèixer la seva obra, amb una llengua abolida.
Entre el novembre de 1939 i el maig de 1940 van arribar a la República Dominicana diverses expedicions de refugiats republicans, amb destinació a les colònies agrícoles que el dictador Leónidas Trujillo havia establert a l’interior del país. Entre aquests refugiats hi havia escriptors com Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Joan Sales, i artistes com Joan Junyer o Josep Gausachs, que han deixat testimoni de les condicions de vida a l'illa i del xoc cultural provocat per la vida del tròpic.
Pere Calders va viure vint-i-tres anys a Mèxic, dedicat a diferents activitats en el món editorial. D’aquesta experiència —i de l’aventura fallida de la impremta Cal-Fer—en va sorgir la novel·la L’ombra de l’atzavara (1964), que retrata la vida d’un refugiat, Joan Deltell, un home de l’Orfeó Català, casat amb una mexicana.Els esforços frustrats de catalanitzar el fill Jordi, els conflictes amb els treballadors de la impremta,
europea, donen lloc a escenes altament còmiques amb uns costums incompatibles amb la mentalitat. El 1939 Mèxic era una urbs de dos milions d’habitants, que vivia un moment de fort creixement econòmic. Molts dels refugiats republicans eren tècnics i professionals que s’hi van integrar ràpidament: van crear negocis, van col·laborar amb mexicans i antics residents i van contribuir a donar impuls a la ciutat, que en pocs anys va multiplicar la seva població fins
a esdevenir una gran megàpolis. La influència de l’exili es va deixar sentir en tots els aspectes de la vida mexicana, i de manera molt especial en el camp de la cultura.
L’exili canvia vides i trastoca fortunes. Gràcies a la mediació de Pablo Neruda i a l’ajut d’un grup de catalans, antics residents, Xavier Benguerel, Domènec Guansé, Cèsar-August Jordana, Joan Oliver (Pere Quart) i Francesc Trabal van ser acollits generosament a Santiago de Xile amb les seves famílies, el gener de 1940. Mesos més tard s’hi afegiria el filòsof Josep Ferrater Mora. La història del “grup andí”, dels seus projectes i desenganys, de la seva relació amb la colònia catalana i amb els intel·lectuals xilens, il·lustra les diferents opcions davant l’exili: integrats, inadaptats, emprenedors i homes perduts.
En els anys de la transició es va popularitzar la imatge d’intel·lectuals i polítics a l’aeroport, retrobant-se amb la gent del país, en un acte de reparació simbòlica. Però no hi ha un únic moment per al retorn. Alguns es van reincorporar de seguida, d’altres van ser fora més de vint anys, d’altres no van tornar mai. Xavier Benguerel va escriure que l’exili no té final, i que
l’exiliat ho és per sempre. En resta l’obra. Novel·les, llibres de poemes, memòries, assaigs, escrits a París i a Ginebra, a Mèxic o a Santiago de Xile. I també a Barcelona, a partir de les experiències i els records de la diàspora.
