Argument d'Antígona

Pròleg

Laios, rei de Tebes i fill de Labdac, del llinatge de cadmos, es va casar amb Iocasta, germana de creont. Laios desitjava tenir fills, però el matrimoni era esteril. Apol.lo el va prohibir tenir fills, ja que deia que fill que tingués, el mataria i causaria la ruïna a Tebes, Laios el va ignorar i va engendrar a Èdip. Laios no podia viure amb el temor de la desgràcia que Apol.lo va anticipar, va abandonar a Èdip en un bosc, però aquest va sobreviure ja que n pastor el va trobar i el va portar daant del rei de Corint. Èdip va creixer i va vèncer a molts homes i quan estava tornan al seu lloc d'origen, es va trobar al seu pare desconegut i el va matar. Quan va arribar a palau, Creont li va ordenar que es casès amb Iocasta ( la seva mare), i van tenir quatre fills: Antígona, Ismene, Etèocles i Polinice. Quan va passar el temps, Èdip es va assabentar dels seus dos crims ( casar-se amb la seva mare i tenir fills amb ella). Iocasta es va matar i Èdip es va buida els ulls i, solitari i cansat de suportar els mals tractes d’Etèocles i de Polinices, que d'ell heretaran tan sols la discòrdia i la guerra. Mor Èdip i  els dos germans s’havien de disputar el poder un any cadascú. Però, Polinices és desposseït pel seu germà i fuig cap a Argos. Comença a plantejar la seva vengança i porta un exèrcit d'homes per contraatacar a la ciutat de Tebes i el seu rei. Euridice, Euriganeia i Astimedusa, discuteixen sobre el conflicte bèl·lic que assola la ciutat i que està deixant morir molt homes sense miraments, i veuen arribar la ruïna a Tebes. Astimedusa confia en què el destí canviarà i demana que la ciutat es defengui d’aquests atacs que poden acabar amb la ciutat, encara que té els seus dubtes. Eumolp, per part seva, opina que Tebes ja està destinada a la ruïna i es lamenta profundament de les morts.

Antígona - Salvador Espriu Arbre genealògic

ACTIVITAT 1: PROPOSTES DE TREBALL DEL LLIBRE CRONIQUES DE LA VERITAT OCULTA

-Busqueu informació general sobre literatura catalana a l'exili i feu un mapa conceptual sobre aquest tema on s'exposi amb claredat la cronologia, els països d'acollida, els autors, les seves obres classificades per gèneres i les publicacions.

L’any 1939, perduda la guerra civil, Catalunya va veure marxar cap a l’exili els seus millors escriptors i intel·lectuals. El seu destí va ser, primer, França, des d’on va iniciar-se la diàspora que els duria a Anglaterra i a Suïssa, a la República Dominicana, a Mèxic, a l’Argentina o a Xile. El gener de 1939 les tropes de Francisco Franco són a punt de prendre Barcelona. Als carrers de la ciutat moltes persones es plantegen el mateix dilema: marxem o no marxem? 

La major part dels intel·lectuals compromesos amb la causa republicana trien el camí de l’exili. Un grup nombrós surt en direcció a la Jonquera. La frontera és tancada i han d’allotjar-se al Mas Perxers d’Agullana, on la Generalitat ha habilitat un refugi. D’altres formen part  de l’exèrcit en retirada i travessen a França per Prats de Molló. Camins i carreteres són plens de gent en desbandada, famèlica, malalta, que arrossega maletes i farcells.

La magnitud de l’èxode agafa desprevingudes les autoritats franceses. En els passos fronterers s’habiliten punts de desarmament, hospitals i llocs d’acollida de caràcter provisional. Des d’allà militars i civils són distribuïts per diferents camps de concentració instal·lats en platges i esplanades. La Generalitat, pràcticament sense recursos, no té capacitat per fer front a la situació, però col·labora amb diverses entitats de suport als fugitius i contribueix a la creació de residències per a professors i intel·lectuals. Per millorar les condicions dels internats, a partir de l’estiu de 1939 intervé en l’organització del camp de concentració núm. 3 d’Agde, l’anomenat “camp dels catalans”. 

Fins el 1940 l’exili republicà es concentra, sobretot,a França. La imminència de la Segona Guerra 

Mundial obliga a prendre decisions. Comença la diàspora. Mentre que alguns s’estableixen a Londres a París, molts d’altres prenen el camí d’Amèrica en expedicions organitzades pel Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles (SERE) y per la Junta de Ayuda a los Refugiados Españoles (JARE), tot esperant que la victòria dels aliats comportarà la caiguda de Franco. La duresa de la vida durant l’ocupació empeny uns quants a tornar a l’Espanya 

franquista, exposant-se a possibles represàlies.

París ha exercit des de sempre una poderosa atracció sobre els escriptor i artistes catalans. A causa de la guerra i de l'exili molts arriben a la ciutat per primera vegada i es quedan a viure. Enfront el Mite literari, de les imatges del cinema i del music-hall, la realitat quotidiana: pensions i cambres de minyona, moltes estretors i dificultats per viure. A l’estigma del refugiat, s’hi afegeix la por que l’arribada dels alemanys comporti la repatriació forçosa.  

Alguns països d’Amèrica van oferir als exiliats republicans un refugi durant la Segona Guerra Mundial. En una primera etapa, fins a 1945, es tracta d’un exili provisional tot esperant la caiguda de Franco. Però la situació política en els anys de la guerra freda va impedir un retorn immediat i va convertir aquest exili rovisional en un exili de llarga durada i en molts casos definitiu. Els escriptors van haver de replantejar-se la seva activitat en un context anòmal: allunyats dels lectors, sense plataformes per donar a conèixer la seva obra, amb una llengua abolida.

Entre el novembre de 1939 i el maig de 1940 van arribar a la República Dominicana diverses expedicions de refugiats republicans, amb destinació a les colònies agrícoles que el dictador Leónidas Trujillo havia establert a l’interior del país. Entre aquests refugiats hi havia escriptors com Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Joan Sales, i artistes com Joan Junyer o Josep Gausachs, que han deixat testimoni de les  condicions de vida a l'illa i del xoc cultural provocat per la vida del tròpic.

Pere Calders va viure vint-i-tres anys a Mèxic, dedicat a diferents activitats en el món editorial. D’aquesta experiència —i de l’aventura fallida de la impremta Cal-Fer—en va sorgir la novel·la L’ombra de l’atzavara (1964), que retrata la vida d’un refugiat, Joan Deltell, un home de l’Orfeó Català, casat amb una mexicana.Els esforços frustrats de catalanitzar el fill Jordi, els conflictes amb els treballadors de la impremta, 

europea, donen lloc a escenes altament còmiques amb uns costums incompatibles amb la mentalitat. El 1939 Mèxic era una urbs de dos milions d’habitants, que vivia un moment de fort creixement econòmic. Molts dels refugiats republicans eren tècnics i professionals que s’hi van integrar ràpidament: van crear negocis, van col·laborar amb mexicans i antics residents i van contribuir a donar impuls a la ciutat, que en pocs anys va multiplicar la seva població fins 

a esdevenir una gran megàpolis. La influència de l’exili es va deixar sentir en tots els aspectes de la vida mexicana, i de manera molt especial en el camp de la cultura. 

L’exili canvia vides i trastoca fortunes. Gràcies a la mediació de Pablo Neruda i a l’ajut d’un grup de catalans, antics residents, Xavier Benguerel, Domènec Guansé, Cèsar-August Jordana, Joan Oliver (Pere Quart) i Francesc Trabal van ser acollits generosament a Santiago de Xile amb les seves famílies, el gener de 1940. Mesos més tard s’hi afegiria el filòsof Josep Ferrater Mora. La història del “grup andí”, dels seus projectes i desenganys, de la seva relació amb la colònia catalana i amb els intel·lectuals xilens, il·lustra les diferents opcions davant l’exili: integrats, inadaptats, emprenedors i homes perduts.

En els anys de la transició es va popularitzar la imatge d’intel·lectuals i polítics a l’aeroport, retrobant-se amb la gent del país, en un acte de reparació simbòlica. Però no hi ha un únic moment per al retorn. Alguns es van reincorporar de seguida, d’altres van ser fora més de vint anys, d’altres no van tornar mai. Xavier Benguerel va escriure que l’exili no té final, i que 

l’exiliat ho és per sempre. En resta l’obra. Novel·les, llibres de poemes, memòries, assaigs, escrits a París i a Ginebra, a Mèxic o a Santiago de Xile. I també a Barcelona, a partir de les experiències i els records de la diàspora.

 

CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA

la ratlla i el desig 


RESUM: 
Un home un día tornant cap a casa més tard del que es normal va patir un accident, el cavall amb el que anava es va estumbar, i ell es va fer mal al turmell. L'home va veure una estrella com queia i li va demanar un desig: " que casa meva sigui a la cantonada següent ". Quan va arribar a la següent cantonada va veure la casa, l'home no s'ho va creure, doncs va anar-hi a on es trobava la casa abans, i va veure que ja no hi era allá, i doncs s'ho va creure. 

TEMA: 
La credibilitat dels desitjos

ESTRUCTURA: 
 Introducció: quan l'home te l'accident 

 Nus: quan l'home demana el desig 

 Desenllaç: quan es creu i comprova la realització del desig. PUNT DE


VISTA NARRATIU: 
 Narrador intern 

PERSONATGES: 
 L'home: accidentat, incrédul i vocabadat. 

ESPAI: 
 Al carrer

TEMPS:
 No s'aclareix el temps de realització del conte. 

RELACIÓ DEL CONTINGUT I DEL TITOL: 
 Te relació perque aquest home demana un desig, i al titol ho nombra. 

VALORACIÓ: 
 No sempre, però a vegades els desitjos que demanem es poden fer realitat.